La relació contractual

S'ha de començar per la part tediosa i reconèixer que un rider tècnic és part d'una relació contractual. Què vol dir això? Doncs que allò que es presenti durant la contractació restarà blindat per ambdues parts. Al principi sona fantàstic, però s'ha de tenir en compte que el rider tècnic serà decisiu durant el pre-procés de contractació. Dit d'una altra manera: si el rider no m'encaixa, ni tan sols ponderaré la contractació. I aquí s'ha acabat la festa.

Però també és un document que determina les necessitats mínimes per què tècnicament un espectacle o event es pugui oferir en tota la seva plenitud: sense allò que s'ha especificat al rider l'artista (o banda) assegura que no podrà oferir el seu espectacle, com a mínim, tal i com s'ha concebut i, sovint, tal i com espera el promotor que el contracta.

Enteses ambdues parts, no és qüestió de buscar un equilibri, sinó ser coherent amb allò que es demana, que és molt diferent. A més, s'ha de començar a evitar a inflar riders perquè se suposa que en algun moment el promotor els rebaixarà de manera sistemàtica, cosa que simplement danya al sector (perquè està acostumat, desgraciadament, a aquesta mala praxis).

Un rider per resoldre dubtes

Un rider tècnic ha de saber resoldre a la pràctica totes les preguntes que poden sorgir durant la contractació prèvia, sense la necessitat de generar dubtes al lector (segurament, un productor tècnic o responsable tècnic) i ser capaç d'oferir al promotor una resposta clara al (possible) sobrecost que li pot comportar. Si ho aconsegueix, no només s'accelera tot el procés de contractació, sino que es genera un clima de confiança previ molt sa per ambdues parts.

Importa la qualitat de la informació, mai la quantitat. Es pot dir el mateix en un document de 2 pàgines que en un de 20. De fet, els riders amb molt de text solen repetir conceptes que no aporten res de valor o que, més aviat, introdueixen incongruències importants (per falta de revisió o, pitjor, d'experiència). No és que resolguin dubtes: és que en generen.

El primer dubte a resoldre, però, és qui tipus de banda s'és, a quin mercat va dirigit i quines limitacions (si n'hi ha) s'han de considerar de manera clara.

Seccions bàsiques d'un rider

A nivell bàsic, en quan a àudio, el rider ha de considerar les seccions de necessitats de PA i control, microfonia i stage plot. Són les més complicades perquè la música, en definitiva, és àudio. Després abordarem il·lumninació, continguts A/V, backline i hospitalitat.

La gran majoria de bandes, per no dir casi totes, no podran escollir mai, absolutament mai, el model ni la marca de la PA que podran fer servir. Si és una sala, aquesta ja tindrà un equip instal·lat i serà decisió del responsable tècnic de la banda o del promotor o responsable tècnic de la sala fer veure que les necessitats tècniques són o no adecuades... i punt. Per tant, no val la pena dedicar temps a recol·lectar models i marques de PA. Però sí pot resultar interessant definir bé què s'espera de l'equip de so que es farà servir. Per exemple, la quantitat "extra" de nivell de SUB desitjat, definir el nivell de dinàmica que es vol assolir, etc. A tothom li agradaria un equip que reproduís fidedignament dels 20 als 20.000 Hz sense distorsió i amb una resposta plana perfecta... i a la resta de la humanitat li encantaria escoltar bé per sobre dels 15 kHz o sentir tremolar el seu cos amb freqüències sonores de 20 Hz al mateix nivell que les de 20.000.

Les consoles d'àudio són les interfícies físiques que permetran al tècnic controlar els sons provinents de l'escenari, processar-los i retornar-los al sistema de PA. És totalment normal que el tècnic de la banda vulgui escollir els millors models possibles. Però és justament perquè és el tècnic d'una banda que ha de ser prou hàbil en poder oferir els seus serveis independentment del model de taula que hi hagi disponible. Més en un mercat actual on la globalització ha deixat de ser un factor diferencial: a la inmensa majoria de llocs trobarem els mateixos models coneguts. A no ser que, verdaderament, sigui impossible aconseguir batre el nivell tècnic-artístic amb un model de taula concret, més val informar sobre les necessitats globals necessàries. I aquí no parlem de canals d'entrada, perquè ja els tenim definits al patx, ni de sortida, que també han de sortir tant al patx com a l'stage plot. Indicar quins extres es volen utilitzar (i en alguns casos justificar-los), si es porta o no taula pròpia (i quines necessitats adicionals són imperatives), etc.

L'stage plot ha de ser un gràfic bàsic, gens complicat, que pugui resoldre absolutament allò que es necessita: on van els elements musicals (a escala, orientats, etc.), la disposició dels monitors (si n'hi ha), punts de corrent, etc. No han de ser dibuixos bonics, però sí explicatius i, sobretot, eficients. En una sola pàgina i, sempre, en blanc i negre.

Les empreses i productores acabaran imprimint el rider en blanc i negre (estalvi de costos): quans més colors -escala de grisos- més compliques la feina als teus companys d'escenari.

El patx és un dels elements més importants del rider tècnic: canal d'entrada, definició (kick, Snare TOP, etc.), llista de microfonia desitjada, tipus de suport, observacions, etc. Tot en una sola pàgina, en blanc i negre. Ordenat i seguint l'estàndar d'ordenació mundial (fer-se el graciós aquí no és gens aconsellable). Si es demana un micròfon específic i poc habitual més val portar-lo (i indicar explícitament que el portaràs, ja que pot ser molt frustrant fer un lloguer per complaure un rider contractual i després adonar-te que no ha servit de res).

Incloure tant els canals d'entrada (quantes més opcions, millor, i sempre amb alternatives estandaritzades), com sortides: monitors, IEM, etc. Deixar clar sempre quin material extra s'aportarà i, sobretot, què no s'aportarà i es demana. En tots els casos. Exemples que mai ens enrecordem: col·locarem un ordinador a control per llançar àudios, es necessita espai per un backliner que aporta la banda, etc.

Altres

Si ja és complicat aconseguir batre amb èxit la part d'àudio, la d'il·luminació és encara més complicada, però alhora menys tediosa. Un bon stage plot de llums sol ser un bon punt de partida. A canvi, s'esperarà com a retorn o bé la disposició i patx corresponent o les alternatives necessàries. En quan a continguts audiovisuals (vídeo), ha de quedar clar com s'ofereix la sortida (i que sigui estàndar compatible), la localització desitjada de la font de vídeo (escenari, FOH, etc.), qui la dispararà (personal propi, personal de la sala, via codi de temps, etc). A l'igual que amb el backline (instruments): s'ha de ser precís i clar, però oferint un bon marge de maniobra de cara al promotor. Indicar, sobretot, quin material aporta la banda i quin es demana, és un "must".

Tot i que la secció d'hospitalitat no té absolutament cap decisió tècnica, és habitual trobar-lo en riders tècnics (de mica en mica es va separant el rider tècnic del d'hospitalitat). Tornem al mateix concepte: demanar el què es necessita i ser-ne responsable. Un concert no deixa de ser una feina (digna i, alhora, més agradable) però no ha de ser l'excusa per estar de festa constantment.